En un moment en què molts governs busquen noves vies de recaptació per afrontar dèficits creixents, els anomenats impostos sobre la riquesa han tornat al centre del debat. En el seu article per a Expansión, Carlota Pastora examina com diversos països europeus estan recuperant –o ampliant– gravà mens sobre el patrimoni i quins efectes reals estan tenint en la inversió, la mobilitat internacional i l’estabilitat econòmica.
L’anà lisi qüestiona si aquestes mesures responen a una recerca genuïna de justícia social o si s’han convertit en eines de recaptació urgent que generen conseqüències no desitjades.
Impostos sobre la riquesa: què hi ha realment darrere d’aquests gravà mens?
La idea de gravar el patrimoni acumulat sovint es presenta com un mecanisme per reforçar l’equitat fiscal. Tanmateix, en la prà ctica, molts d’aquests actius ja van tributar en el seu moment, cosa que obre el debat sobre la doble imposició i l’impacte que suposa per a qui acumula inversions a llarg termini.
A això s’hi suma un problema recurrent: quan la cà rrega fiscal augmenta, molts contribuents amb mobilitat opten per traslladar-se a jurisdiccions amb normes més estables i predictibles.
L’efecte real: fuga de capitals, previsió recaptatòria i decisions polítiques
L’article revisa diversos casos recents. D’una banda, la decisió del Govern francès de descartar l’anomenada taxa Zucman per por a la deslocalització de grans patrimonis. D’altra banda, l’estratègia espanyola, més subtil, que amplia el control fiscal mitjançant noves obligacions d’informació bancà ria per detectar nivells elevats de despesa, quelcom que molts interpreten com un pas previ a futurs impostos sobre el patrimoni.
Casos com el de Noruega mostren que augmentar la fiscalitat sobre la riquesa pot provocar sortides massives de contribuents, reduint finalment la recaptació total. No és casual que, dels dotze països europeus que tenien un impost sobre el patrimoni el 1990, només tres el mantinguin avui.
Andorra i l’atracció de capital cap a jurisdiccions fiscalment estables
Davant aquests moviments, països que eviten penalitzar l’acumulació de riquesa han reforçat el seu atractiu. Andorra és un dels exemples més visibles.
El seu sistema sense impost sobre el patrimoni, successions ni donacions ha actuat com un imant per a perfils d’alt patrimoni procedents d’Espanya i França.
Ara bé, aquest creixement també ha generat reptes interns: pressió immobilià ria, increment de preus i una pròxima reforma que endureix els requisits de la residència passiva. Tot i això, la seguretat jurídica i l’estabilitat fiscal continuen sent les seves principals avantatges competitives.
Coordinació internacional i planificació: claus per al futur
L’anà lisi de Carlota Pastora subratlla que la solució no passa per mesures aïllades ni per gravà mens urgents que generin incertesa.
Allò que realment marcarà el futur serà l’existència de normes clares, previsibles i coordinades a escala internacional, especialment en un món on els contribuents d’alt patrimoni tenen una elevada mobilitat.
Accedeix a l’article complet aquí: Impuestos a la riqueza: ¿justicia social o trampa recaudatoria? | Opinión